El parc natural del Delta de l’Ebre és un espai natural protegit situat en la desembocadura del riu Ebre, a la província de Tarragona, Catalunya, Espanya, entre les comarques del Baix Ebre i del Montsià. Va ser declarat parc natural a l’agost de 1983 i ampliat en 1986. Actualment compta amb una extensió de 7736 ha (3979 ha en el hemidelta dret i 3757 ha en l’esquerre). És zona ZEPA (Zona d’especial protecció per a les aus), espai del conveni de Ramsar (Conveni internacional per a la protecció dels aiguamolls) i forma part de la reserva de la biosfera de les Terres de l’Ebre. El delta de l’Ebre és la zona humida més gran de Catalunya i una de les més importants d’Europa Occidental.
Totes les llacunes del delta de l’Ebre posseeixen al seu voltant un cinturó de vegetació helofítica molt característica, composta sobretot de canyars i canyissars que conformen la comunitat Typho-*Schoenoplectetum glauci. Són llacunes d’aigües dolces degudes sobretot a l’aportació d’aigües provinents dels arrossars.
L’aiguamoll del Delta de l’Ebre és d’importància internacional per a centenars d’espècies de fauna vertebrada, sent la majoria ocells. Aquí nidifiquen 95 espècies, hivernen, reposen i s’alimenten durant les migracions de moltes altres espècies. El delta de l’Ebre alberga 316 espècies d’ocells comuns i unes 360 d’ocells registrats de les 600 existents a Europa.
El sistema de cultiu arrosser en el Delta de l’Ebre és cíclic. Des del mes d’abril fins a setembre (època de recollida de l’arròs), l’aigua dolça circula des del riu, passant per canals i sèquies, fins als camps i desemboca en les llacunes litorals i d’aquestes a la mar. Pel mes de desembre es tanquen les comportes d’entrada i l’aigua roman estancada en camps i canals, on s’evapora durant l’hivern fins a arribar a la sequera gairebé total al final de febrer.
Durant el mes de març els camps es treballen i es preparen per a la sembra, i en llavors queden totalment secs, fins que tornen a inundar-se a l’abril i torna a començar el cicle. D’aquesta manera, la dinàmica hidrològica juntament amb uns certs fenòmens naturals emmarquen el Delta de l’Ebre en una situació atípica, ja que la salinitat dels llacs és més alta a l’hivern que a l’estiu, mentre que tindria de ser al revés, ja que l’evaporació de l’estiu hauria de concentrar les sals, però l’aportació d’aigua dolça en aquesta època fa que esdevingui el contrari.
Aquest fenomen extremament singular, unit al cicle de productivitat de l’arròs, fa que els ritmes biològics s’alterin, de manera que s’ha pogut apreciar que el veritable regulador, el rellotge biològic que marca la pauta en les fluctuacions poblacionals de la fauna és el cultiu de l’arròs. Un exemple es troba en el retard de la nidificació de molts ocells respecte a poblacions d’altres llocs de latitud similar, adequant així el naixement de les cries a l’època de maduració de l’arrossar, la qual cosa permet alimentar millor a les cries, fenomen que ha estat comprovat tant en ànecs com en passeriformes.
